És interessant observar l’èxit que tenen les xanques entre el públic de Flostis. Va ser durant un bolo que algú em va explicar com antigament es feien servir per a travessar rius. Enfilats damunt les xanques no es mullaven les espardenyes. Em va agradar saber-ho. Ara l’ús que en donem és merament lúdic i ens serveixen, no per travessar, sinó per resseguir de llarg el riu de la diversió.
Recordo les xanques que m’havia construït de petit i com gaudia fent-les sevir. Un parell de llaunes buides (llaunes de tomàquet o fruita en almívar) amb un cordill per a subjectar-les i, apa, a caminar. Eren els invents que feia les poques estones lliures després de passar el dia escalfant la cadira a l’escola. Una cop eren a punt, les arrossegava sorollosament, passadís amunt, passadís avall, posant a prova la inesgotable paciència de la meva mare.
D’aleshores tinc encara viu el record de les sensacions que em causava estar damunt les xanques. De sobte, una altra perspectiva se’m presentava a tant sols mig pam. L’aventura de bellugar-me amb aquell parell de pots inestables als peus m’agradava moltíssim. Estar una mica més amunt de la meva alçada natural, m’oferia un nou horitzó a descobrir. Podia veure que hi havia damunt de la nevera o damunt d’alguns mobles de casa. “Ja hi arribo” em deia a mi mateix amb la satisfacció d’haver assolit un gran cim.
Crec que una experiència similar també la viuen els petits i grans que s’encalcen les xanques que duem amb els Flostis. D’aquí l’èxit.