Iniciem aquest post remeten-vos a un altre que vam publicar explicant què significa Vibubel·la Vivaldi:
Què vol dir vibubel·la?
Vam estrenar Vibubel·la Vivaldi l’any 2008 i ara, deu anys després, l’espectacle ha canviat una mica de forma.
Un dia d’estiu, bo i fent un té relaxadament a l’ombra generosa d’unes moreres, la Mar i jo ens vam preguntar: si el féssim de nou, com seria ara aquest espectacle? Sovint passa que l’experiència t’aporta perspectives que conviden nous plantejaments. Tots dos teníem clar que si ara mateix el féssim de nou, Vibubel·la Vivaldi seria diferent. I a què esperem doncs? Actualitzem-lo. Ben segur que millorarà . A més a més serà un exercici d’honestedat envers el nostre públic ja que els mostrarem el que realment desitgem. I ens hi vam posar.
Els fonaments no va caldre tocar-los, ja ens agradaven tal com eren, només vam fer quatre retocs de forma i una micona el centre d’interès de la darrera història “que ve el llop”. La novetat més destacable va ser la música. Originalment dúiem enregistrats uns arranjaments que vam encarregar al compositor malagueny José Ojeda. Ens va fer una feina molt bonica però ara volíem que sonessin els instruments en viu. Vam pensar d’incorporar un breu passatge de les quatre estacions de Vivaldi a cada història. Havia de ser molt i molt minimalista: una sola línia melòdicaMelòdica Instrument de vent de llengüetes similar a l'harmònica que sona en bufar i prémer tecles.
Clica per veure'n una imatge amb un instrument diferent a cada “estació”. Els instruments triats van ser flauta travessera, piano de joguina, melòdica i caixa de música.
De l’aventura amb Vivaldi n’hem après molt. Un dels aspectes que més vam treballar va ser el de la música. Des que el José ens va presentar la primera proposta musical fins al que va arribar a sonar en escena hi va haver un gir considerable. La primera mostra que vam escoltar va ser el fragment de fragment de La Primavera i sí, era evident que va fer una bona feina però ens semblava “massa carregada” i no hi havia sintonia estètica amb l’escenografia i els titelles. Calia no perdre el nord: les nostres propostes s’adrecen als més petits i això requereix d’un llenguatge molt específic. Així doncs, vam demanar al José certes modificacions: “la viola fora i el violoncel més en segon pla”. Una vegada acabat l’espectacle i provat en assajos oberts, vam poder observar la manca d’atenció dels més petits envers la música. Vam pensar que potser encara era massa complexa així que: José, “fagot fora i els dos violins s’han de fusionar en un de sol” I així vam anar fent fins que ens va quedar quelcom molt simplificat, gairebé un apunt esquemàtic del Vivaldi original. A mi (Pera) m’agradava més la primera versió que ens va arribar però la Mar trobava aquesta darrera més adient, la qual cosa volia dir que anàvem pel bon camí: si agrada a la Mar, agradarà als infants. I així va ser, ara sí que l’entenien i se l’escoltaven. Tot plegat, com deia, una bona experiència.
Ara anem més enllà i incorporem la música en viu i encara més simple: només la tonada del motiu principal despullada d’acompanyament. Des de la ment adulta presentar la música amb aquest format tan simple en pot conduir a pensar que és massa senzill, que falta alguna cosa, però us puc assegurar que als infants els agrada i se l’escolten. A més a més els serveix per a associar clarament el so amb l’instrument.
La valoració que en fem del resultat final és que l’espectacle ha millorat, ens ho confirma la reacció del públic, especialment la dels infants. Tanmateix, hem representat l’espectacle a moltes escoles bressol i d’educació infantil (P3 i P4) i les mestres de música coincideixen a dir-nos que els sembla més que bé el plantejament musical d’aquesta nova versió de Vibubel·la Vivaldi. És curiós com amb el temps (en aquest cas han calgut 10 anys) en comptes d’anar cap a coses més sofisticades preferim simplificar. Certament, quan tractes amb infants de 0 a 3 anys, “menys és més”.
