Iniciem aquest post remeten-vos a un altre que vam publicar explicant què significa Vibubel·la Vivaldi:
Què vol dir vibubel·la?
Tot això va passar el 2008. Ara, deu anys després l’espectacle ha canviat una mica de forma. Sovint l’experiència et fa veure les coses d’una altra manera. Ens dèiem “si el féssim ara seria una mica diferent”. I a què esperem doncs? Modifiquem el que convingui. Hem de ser molt honestos amb el nostre públic i mostrar només aquelles coses en què creiem de debò. I així va ser que vam repassar l’espectacle. Els fonaments no va caldre tocar-los. Ja ens agraden com són. Simplement retocs de forma i una micona el centre d’interès de la darrera història “que ve el llop”. La novetat més destacable està en la música. Originalment dúiem enregistrats uns arranjaments molt minimalistes que vam encarregar al compositor malagueny José Ojeda. Ens va fer una feina molt bonica. Ara la música és en viu. Cada història incorpora un breu passatge de les quatre estacions de Vivaldi tocada amb un instrument diferent.
De l’aventura amb Vivaldi n’hem après molt. Des que el José ens va presentar la primera proposta musical fins al que ara hem arribat hi ha hagut un gir interessant. Ens va arribar el primer fragment de La Primavera i el vam escoltar amb atenció. Sí, era molt bona feina però resultava massa “carregat” per als petits. Aquí van començar les retallades: “José, la viola fora” i el violoncel menys present. El mateix va passar amb la resta d’arranjaments. Una vegada acabat l’espectacle i dut a assajos oberts, vam poder observar la manca d’atenció dels més petits envers la música. Potser encara era massa complexa i no arribaven a entendre la tonada principal de la composició. José, més retallades: “fagot fora” i arranja els dos violins en un de sol. I així vam anar fent fins que ens va quedar quelcom molt simplificat. Gairebé un apunt esquemàtic del Vivaldi original. A mi (Pere) m’agradava més la primera versió que ens va arribar i a la Mar aquesta darrera, la qual cosa ens avançava que anàvem per bon camí. Si agrada a la Mar, agradarà als infants. I així va ser. Ara sí que l’entenien. Se l’escoltaven i era evident que no se’ls feia carregosa. Tot plegat, com deia, una bona experiència.
Ara anem més enllà i incorporem la música en viu i encara més simple: només la tonada del motiu principal despullada d’acompanyament. Des de la ment adulta presentar la música amb aquest format tan simple en pot conduir a pensar que és massa senzill, que falta alguna cosa, però us puc assegurar que als infants els agrada. Sembla que identifiquen amb més facilitat la tonada i a més a més, paren més atenció a l’instrument musical perquè poden associar-ne el so directament, cosa que costa més si sonen tres o més instruments alhora. Se’ns dubte el resultats en quan a funcionament de l’espectacle han millorat. Les opinions del públic no deixen de confirmar-nos-ho.
Hem representat l’espectacle a diverses escoles bressol i d’educació infantil (P3) i les mestres de música coincideixen a dir-nos que els sembla molt bé el plantejament musical d’aquesta nova versió de Vibubel·la Vivaldi. És curiós com amb el temps (en aquest cas han calgut 10 anys) en comptes d’anar cap a coses més sofisticades simplifiquem més i més. Certament “Menys és més”. Sobretot quan tractes amb infants de 0 a 3 anys.