De la manera més simple, penjo un parell de tubs d’alumini de la mateixa llargària, del mateix diàmetre. Prenc una baqueta feta amb un pal de fusta folrat amb un petit retall de roba. Fusta i roba són retalls aprofitats que restaven oblidats dins d’un calaix de sastre. Copejo barroerament un dels tubs d’alumini sense confiar gaire en el resultat i de sobte em veig envoltat per un mar de sons impressionant. Sembla no voler acabar mai, mil sons vibrant harmònicament, ressonant per tot, cercant cada racó de l’espai, cada racó del meu cos.
És tant el plaer que sento en aquest instant que no puc evitar de copejar una altra vegada el tub. El primer so m’arriba intensament com una batzegada que em posa estat d’atenció. Em prepara per assimilar el que tot seguit l’acompanya: una música infinitament rica que no em canso de sentir. Torno a copejar una altra vegada i una altra i una altra.
Ara el so passa desapercebut, com si no n’hi hagués. Tampoc hi ha campana ni baqueta. Ni tan sols hi ha la ma que subjecta la baqueta. Com en estat hipnòtic ho sento tot i alhora no sento res. Estic dins del so, dins de la música. Em bellugo en totes direccions. Vibro lliurement descobrint l’estrany univers de la cançó i poc a poc, l’estat d’eufòria discreta a què m’ha dut el so, esdevé calma i quietud fins a assolir silenci. Infinitament més ric i harmònic. És el meu Silenci. És la meva Música.