Des que vaig decidir iniciar aquest nou viatge i abandonar el camí “correcte”, aquell que tothom espera que segueixis sense qüestionar, la vida no ha deixat de sorprendre’m. De fet afirmo sense cap mena de dubte que la vida en sí mateixa és una sorpresa continua.
Hi ha alguna cosa de la qual formem part que es belluga incessant. Estant atents és fàcil adonar-se’n. És com un riu d’energia davant del qual hi ha dues actituds possibles: podem decidir de deixar-nos dur, harmonitzar-nos amb aquest flux incert i gaudir de tot allò que se’ns presenta a la vida, o bé podem creure que ens és aliè i continuar aferrats a un camí farcit de falsedats. Aleshores us recitaria una llista de títols, cursos i mèrits i molt probablement en quedaríeu satisfets o no, però en qualsevol cas creuríeu que em defineixen coma a persona. Tot plegat simplement és tracta de d’una decisió: creure una cosa o creure’n una altra.
Quan obres la porta a la incertesa és fàcil notar com tot allò que hem integrat com a veritat comença a trontollar. Percebem alguna cosa que entenem com a veritat sense necessitat d’explicacions ni justificacions. Aleshores, si la por no ens ho priva, obrim una mica més la porta a la incertesa. Què passarà? Ningú no ho pot saber. El que sí podem afirmar és que no cal patir per res perquè passi el que passi segur que sempre serà bo per nosaltres simplement perquè ens ajudarà a créixer.
Així és que un dia vaig decidir deixar-me dur. Vaig atrevir-me a escoltar el meu cor i fer-li cas tot i que la por encara em tenia severament lligat a uns patrons de comportament que venien de molt antic. Sí, tenia por perquè no sabia on em duria el camí que tot just començava a trepitjar. La incertesa espanta i malgrat això vaig gosar de desfer el primer llaç al nus que em lligava a la falsedat. Ara, dotze anys desprès, continuo amb la mateixa incertesa i no faig sinó gaudir-la.