“Mira que n’arribem a fer de coses boniques els humans” em diu la meva filla. Som al cotxe, de matí, resseguint amb parsimònia una estreta carretera que travessa un paratge solitari de l’Anoia mentre una agradable i olorosa pluja es regala a la vegetació que s’escampa per tot arreu. Ens agrada dur les finestres una mica obertes, no gaire, un parell de dits és suficient perquè l’olor de bosc humit s’escoli a l’interior del vehicle. Amb aquesta calma que convida i facilita el pensament reflexiu, la Tanit continua dient: “Portes que s’obren només acostar-t’hi…”
* * * * *
En una ocasió vam haver de descarregar un bon fato per a una actuació a una sala que tenia portes automàtiques a l’entrada. Va ser la primera vegada que la Tanit veia com unes portes s’obrien en acostar-t’hi. Us imagineu quantes vegades les va travessar? El procés, com sempre amb ella, va ser lent, a tempo d’infant que està descobrint”. Un tempo que cal respectar perquè és el seu. Segur que el coneixeu. Em refereixo a aquella manera de fer que dilata en el temps qualsevol acció de manera que pot arribar a fer perdre la paciència als adults que no vulguin entrar en el joc. Desglosso l’acció:
1. SORPRESA
La primera vegada que veu com la porta s’obre, s’atura i es queda un moment mirant-la. Jo m’estic amb ella.
2. COMPROVEM SI ÉS CERT
Passats uns instants, com que no hi ha res de nou, travessem la porta. Un cop a dins s’atura i es gira. És evident que espera que es tanqui i, certament, això és el que passa.
3. MÀGIA
Durant una bona estona guaita com cada vegada que algú en travessa el llindar, els grans batents corredissos entren en acció deixant via lliure. Després tornen a la seva posició inicial cloent novament el pas. És màgia.
4. COMENCEN LES PROVES
La Tanit travessa el llindar una vegada i una altra per a comprovar que amb ella la màgia també funciona. Jo m’hi estic per a compartir la l’experiència. Com? No cal dir res. No cal fer res. Simplement estant-hi.
Aquest procés es va allargar una bona estona. Potser 10 minuts, potser 15. No ho sé. En moments així és millor oblidar-se del rellotge, si penses que les busques continuen girant podries desesperar-te.
* * * * *
Escolto el so aleatori de degotalls que repiquen al sostre del cotxe mentre continuem el nostre viatge cap enlloc. Penso que la Tanit té molta raó. Tantes vegades que he travessat portes d’aquestes i mai no m’havia aturat a pensar com són de pràctiques en determinats casos. Són petits luxes quotidians que, tot i no ser indispensables, ens fan la vida una mica més confortable. Quina sort tenen els infants quan encara es deixen sorprendre per coses que els adults ja no veiem. Penso que aquesta sorpresa transmet agraïment. Quines dues paraules més boniques! Sorpresa i agraïment.
I mentre les capçades de l’arbreda arrenglerada a banda i banda del camí s’espolsen els darrers gotims, la Tanit fa un repàs de les comoditats del vehicle “Anem en cotxe asseguts sense mullar-nos. Si tenim fred posem la calefacció i si tenim calor calor encenem l’aire fred. Podem escoltar música només prement un botonet…” Sí, petits grans luxes quotidians.