La mel o el que hi hagi: escurar els pots fins que no en regalimi gens és un costum que no puc evitar. Especialment m’agrada tustar-los amb la cullereta fins a deixar el vidre ben net. És un joc que no puc evitar, una mena de vici sa que no em em fa sentir culpable.

Em ve de la mare, una gran mestra dels detalls de la vella escola. Ella ho feia amb amb absoluta naturalitat i m’ho va traspassar sense voler. No calia explicar, no calia “ensenyar”, només fer-ho. Despreocupadament, de rutina, d’esma. Ella buscava aprofitar el contingut fins a la darrera gota. Jo, quan escuro, encara no tinc clar perquè ho faig, però m’agrada i amb això en tinc prou.