El porter automàtic
Aquesta estampa ara ja no és quotidiana però ho va ser. Fa uns anys es va iniciar una mena de renovació de sistemes pel que fa als serveis que atenien les necessitats d’una escala de veïns. Cada edifici tenia la “porteria” (ara en diríem consergeria), i a la porteria hi havia porteres i porters. A la meva escala també. Eren humans que em desitjaven bon dia quan anava a l’escola o em guardaven la cartera dels llibres si en aquell moment no m’abellia pujar-la tres pisos a peu. Com deia, es va iniciar una transició cap a les “noves tecnologies” i van començar a instal·lar els “porters automàtics” que només feien una cosa: obrir la porta a distància. Res més.
La tele !
Aquest altre artefacte presidia el menjador de casa. Mostrava imatges en blanc, negre i una bona gamma de grisos. Podies triar la programació de dos canals, un de VHF i un altre d’UHF. No en calien més per a condicionar-nos el pensament perquè vivíem en un ambient més net, sense l’aclaparador soroll mediàtic d’ara. Per cert, una cosa curiosa: perquè es poses en marxa s’havia d’escalfar… com l’estufa. Premies el botó que deia “encendido” i al cap de tres o quatre minuts es començaven a sentir veus i a il·luminar-se la pantalla.