Heus aquí unes paraules, no gaire endreçades, acabades les “funcions nadalenques” d’Estel Petit a L’autèntica. Aquest, l’Estel, és un espectacle que no traiem gaire de casa. La raó és que demana molt temps de muntatge i requereix d’una fitxa tècnica que no sempre és fàcil de satisfer per les nostres sales habituals. Ens agrada presentar-lo durant les festes de Nadal, no pas perquè hi tingui cap relació, simplement això: ens agrada.
És un espectacle de “teatre de titelles” i cançons de bressol, és a dir, per a gaudir-lo asseguts mirant i escoltant. Remarco aquest detall, que a priori pot semblar molt obvi, per una raó: actualment han sorgit un seguit de produccions adreçades als més petits que conviden el públic a bellugar-se per l’espai escènic. Normalment es tracta de concerts, audiovisuals i tallers d’experimentació els quals també es programen en sales de teatre, cosa que de vegades pot comportar certa confusió entre el públic novell. Sempre que es va al teatre amb nens i nenes, especialment si són d’edats primerenques, cal informar-se bé de què es va a veure. Hi ha molta varietat de propostes i cal ser conscient que cadascuna estableix uns límits concrets i per tant demana una actitud determinada. Entre aquest reguitzell d’opcions potser sigui el teatre la que la que fixa els límits més clars.
Bé, de fet no escric més que pensaments erràtics que em venen al cap arran de comentaris que vosaltres, el públic, feu durant la breu estona que tenim d’intercanvi en acabar les funcions. Ens comenteu i pregunteu coses que ens agrada molt d’escoltar. També ens plau quan simplement us atanseu per adreçar-nos una mirada o un gest de gratitud. Aquesta és la més freqüent entre els nens i nenes més petits: miren, observen, copsen els detalls sense parlar. Ens agrada aquest moment, respectem-lo. No sempre calen paraules.
Avui som dimarts 10 de gener, així que ja han passat dos dies des de la darrera funció i encara ho tenim tot dins de la furgoneta. Vivim en un petit poble de l’Alt Penedès, terra de vinyes i vent i just ahir vam ensopegar una magnífica ventada que ens va impedir de descarregar-la. Potser sigui més precís dir que ens va fer mandra. El local on desem l’attrezzo és una mica just i no podem tancar la persiana mentre carreguem o descarreguem la furgo, així que en dies ventosos d’hivern és fa incòmode d’estar-hi. Avui bufa més tranquil i aprofitarem la “pausa” per a descarregar i endreçar. Aquesta és una de les nostres rutines post escenari que toca enllestir, però abans la meva cerimònia particular: passejada matinal fins al poble i d’un cafè amb civada al Casal o Les 3 Pedres.
