De caputxetes i porquets

• 

Quin dilluns més bonic! Comença la setmana amb un dia fresquet d’olor agradable. Perfecte per a carregar-me de l’energia que necessitaré. Avui he de baixar a Barcelona per a acompanyar els meus nebots a cal metge. Un control rutinari i potser innecessari. M’adono que aquesta paraula ens acompanya quasi de forma constant: controls mèdics, controls escolars, controls policials, centres de control. Quina fixació que tenen a controlar-ho tot. Però ara mateix, no era d’això que us volia parlar.

Ja a Barcelona, arriben els dos germans, el Bernat i el Miquet, i de seguida noto que alguna cosa no marxa.

– Cap problema? Els demano.
– Estem bé.

Però no m’ho crec i burxo fins que em responen que avui a la tarda tenen un control de socials a l’escola. Ves per on, un altre control. Ja ho té això l’escola. Has d’estar constantment demostrant que anar-hi serveix d’alguna cosa. Exàmens i controls que no queda clar si són per a quantificar el gruix d’informació assolida pels alumnes, o si són per a puntuar la competència d’un equip docent a les ordres d’un sistema educatiu obsolet.

M’interesso pel contingut de socials i em diuen que han d’aprendre el nom dels rius, els mars i els índex pluviomètrics dels continents.

– Ah sí? I plou gaire? – Pregunto d’esma sense saber que dir.
– Una mica. – Responen sense gaire interès.

Fa poques setmanes que vaig complir els 46, ells en tenen 12, per tant han passat 34 anys (ho he sabut restant 46-12, molt fàcil), i percebo que en tot aquest temps han canviat moltes coses al món. Veig els joves d’ara molt diferents de quan jo tenia la seva edat. M’atreviria a dir que estan clarament més evolucionats. Saben què volen i comprenen perfectament què passa al seu voltant. S’adonen de les constants incongruències de la majoria de les persones adultes amb qui tracten.

No fan el que diuen ni diuen el que fan. Es van quedar clavades trenta anys enrere. Es pensen que el temps es passar els fulls del calendari i sempre fan servir el mateix. No el renoven. Van passant pàgines i quan acaba, tornen a començar. A nosaltres no ens cal calendari, només entenem el present, però un present estret: l’instant que vivim ara mateix. Però els grans s’entesten a fer-nos empassar un munt de bestieses. Ens venen la falsa pel·lícula del futur. Qui el sap el futur? I encara que algú el pugui saber, és més important que el moment present? I parlant de futur, tampoc no ens cal l’escola obligatòria. Des que neixes et venen la moto que t’has d’estar preparant pel futur i mentrestant el present va passant de llarg. I com que no tenen ni idea de com serà el futur, van fent proves i més proves amb nosaltres com a conillets d’índies gratuïts. No ens cal cap escola obligatòria. Tenim dret de a viure i decidir lliurement què volem fer. Tenim dret a triar les nostres experiències, de dirigir les nostres vides, llegir els llibres que ens vingui de gust, o de no llegir gens si ens plau. No és pas més important la lectura d’un llibre que una estona xerrant amb els amics. De fet, la majoria de llibres que ens fan llegir no ens interessen per res. M’agradaria saber quants adults llegeixen llibres que no els interessen. Potser algun masoca.

Així doncs, els plantejo la pregunta que he fet mil vegades:

– Us agrada anar a l’escola?

Quants pares i mares ho heu demanat sincerament als vostres fills i filles, mirant-los als ulls? Potser penseu que ells no poden decidir sobre la seva vida? Potser penseu que és la seva obligació? Si és així, heu pensat mai qui ha decidit aquesta obligació? Qui s’ha cregut amb el dret de decidir per vosaltres mateix@s i pels vostres fills i filles? Potser… l’Estat?

Perdoneu, soc conscient que aquestes preguntes us poden tocar molt endins. El cas és que ells ho tenen molt clar perquè, a la pregunta de si els agrada l’escola, em responen a l’uníson i sense dubtar ni un segon:

– No!
– Us interessa el que hi expliquen?
– Gens!
– Què us agrada?
– Jugar a basquet i dibuixar.

Tenen clar què els agrada fer, però l’escola no s’ocupa dels interessos personals. Considera el gruix i fa un capmàs a l’hora d’impartir informació (no pas coneixement). En canvi, a l’hora de puntuar i valorar, el capmàs ja no val. Sempre es valora de forma individual. M’oloro un dèficit de justícia i em sap molt de greu per l’equip docent que es veu obligat a fer maniobres impossibles, per ser just dins d’un àmbit injust per definició.

També m’expliquen que els fan tocar, obligatòriament, cançons amb flauta i que no els agrada ni les cançons que toquen (de la Mary Poppins) ni la flauta. Se suposa que la música és una forma d’expressió artística. Què volen que expressin sota la pressió de la obligació? Quina creativitat volen que hi hagi si sempre els fem repetir i repetir. Els adults, duts per una inèrcia absurda, els obliguem a empassar-se grans feixos de cultura obsoleta: continguts acadèmics caducs, cançons amb lletres carrinclones i estúpides, contes í pel·lícules amb històries del segle passat farcides de personatges que reprodueixen vells estereotips que no cal perpetuar. Els neguem la gran oportunitat de descobrir, arriscar-se i equivocar-se, és a dir, d’aprendre de veritat.

M’acomiado dels meus nebots i els faig saber que no cal que s’amoïnin gaire per l’examen. Sigui quin sigui el resultat, ells sempre seran unes persones meravelloses que tothom estimarà.

• 

• 

Còmodament assegut al tren de rodalies de retorn cap a casa, faig un repàs “a la italiana” per a constatar que l’episodi de repetició és present en la majoria d’àmbits de la societat. Un exemple és el món dels espectacles infantils en el qual fa 15 anys que sobrevisc, no pas amb ànim d’indústria cultural, sinó amb un petit i preciós projecte d’auto-ocupació. Estic tip de veure programacions amb cartelleres plenes de tres porquets, ventafocs, caputxetes i d’altres similars. No calen grans dosis de lucidesa sinó estar mínimament atent, per adonar-se dels dubtosos valors que transmeten aquestes històries. Però preferim repetir, repetir i repetir seguint la premissa de “si a nosaltres ens va agradar, als nostres fills i filles també”. I vinga “caputxetes” fins a la sopa. També observo que hi ha certes companyies que, tot i que no fan “caputxetes”, després d’una bona colla d’anys exercint s’han convertit en objecte de repetició sense risc. D’aquesta manera els seus noms llueixen de forma perpètua en programacions d’arreu del país, un any i un altre amb gran satisfacció de tothom, públic i “programadors”. Ja sabem que tendim fàcilment a allò que ens és familiar per tal d’estalviar-nos el misteri de la incertesa. És el resultat de la programació social a què ens venen sotmetent des de fa molts anys: no ens atrevim ni a provar ni triar coses noves. I mentrestant, consolats pel mar de xifres inútils de “tanta gent que els ha vist i tantes actuacions que han fet”, caminem hipnotitzats enmmig d’un ramat que no tenim ni idea d’on va, bo i dient-nos amb satisfacció: “si és el que fa tothom segur que está bé”.

• 

• 

Després d’aquest intens dia de ciutat, arribo a casa i em trobo amb la visita sorpresa d’uns amics. Tenen una filla, la Clara, que corre per a ensenyar-me un tros de roba que ha comprat. La Clara també té dotze anys, com el Bernat i el Miquel, i ella no va a escola. Fa educació en família o educació a casa o homeschooling o com li vulgueu dir. Amb aquest pedaç que m’està mostrant amb la cara ben riallera de fons, vol fer-se una faldilla. Té moltes ganes d’aprendre a utilitzar la màquina de cosir per poder-se fer ella mateixa la roba. Se’ns dubte, molt més creatiu que comprar-la i un clar intent d’allunyar-se de la repetició de models que uniformitzen la població. Aleshores, quan arribi la primavera, vestida amb la faldilla nova, tota la família anirà d’excursió i recordaran per sempre el nom dels rius d’aigua glaçada on es van mullar els peus. Tot en horari escolar i sense obligacions.

•