Comunicació a la manera antiga

Les bústies que fèiem servir quan ens comunicàvem amb paper

Gaudint d’una passejada estiuenca amb bicicleta pels voltants del poble, avui m’he aturat davant d’aquesta petita i curiosa obra. Altres vegades l’havia vist i em semblava que es mereixia un espai a l’àlbum de fotos. Es tracta d’un mur a l’entrada de Rofes (La Llacuna) on alguns veïns hi han penjat un mosaic irregular de bústies. Amb aquesta simple organització el carter s’estalvia d’anar a les cases més esbarriades. És habitual trobar parapets similars en llocs rurals i m’agrada veure’ls com a monuments a la història de la comunicació. Em desperten un romàntic record de quan el paper era el principal suport per a transportar missatges personals.

Quantes cartes havia escrit i llegit, enviat i rebut. Arribar a casa i guaitar si n’hi havia alguna esperant dins la bústia era un ritus amarat d’impaciència i misteri. Si n’hi havia tractava de rescatar-la, o rescatar-les, burxant per les escletxes de la portella mal encaixada. També convenia allargar els dits per la boca de la bústia i tractar de pessigar els sobres més accessibles, aquells que per la seva excepcional mida no s’havien escolat fins al fons del diminut habitacle. Quan jo (el Pere) era més petit, la mà m’hi passava sencera i era molt més fàcil pescar les cartes, però a mesura que anava creixent l’operació s’anava fent més i més complicada i no sempre reeixida. Aleshores, l’única opció que quedava era l’ortodoxa: esperar que arribés el pare i obris la portella amb la clau més petita del manyoc.