Aquest estiu hem volgut provar una cosa diferent: un poti-poti de vacances amb visites sorpresa a petits pobles amb la intenció d’oferir representacions de Miranius en petit comitè. Quan vam fer aquests plans vam pensar que una caravana no ens aniria gens malament. En algun lloc havíem de dormir durant el viatge, i com que no som gaire amics d’hotels ni hostals i, a més a més, no és fàcil trobar per Catalunya restaurants on facin cuina macrobiòtica amb aliments ecològics, doncs àpali una caravana.
Entre els tres vam meditar bé com havia de ser i així, com sempre, de la manera més misteriosa fruit d’allò que anomenem casualitats, ens va arribar. De seguida, però, ens vam adonar que havíem obviat alguns detalls en la invocació, per la qual cosa vam haver de restaurar-la una mica. Tot d’un plegat, un parell de setmanes de feina. Volem agrair al Manolo de Can Xombo la seva ajuda amb les soldadures i l’engreixat. També agraïm al Jose Freijo que ens hagi deixat la placa solar i la bateria per a la il•luminació nocturna.
I quan tenim la caravana a punt, l’enganxem i marxem. Per cert que tot això que acabo d’explicar, és un resum molt resumit d’un parell d’anys d’històries viscudes al voltant de la caravana, i moltes reflexions sobre com entendre la cultura en aquests moments “diferents” que estem vivint. Veiem com les Institucions que ens han servit de referent, s’estan ensorrant i les que encara no ho han fet, trontollen per totes bandes. Entenem que, ara més que mai, la cultura entesa com a manera de relacionar-nos les persones, és molt necessària. Ben lluny, doncs, del que ens han estat “venent” on ha predominat únicament una visió mercantilista i on ha quedat confoses intencionadament, cultura i oci. Recordem que l’objectiu de l’oci és distreure’ns, i hem estat tant distrets (i distretes, és clar) que a tota aquesta empastifada ocio-cultural que coneixem l’han anomenada Indústries Culturals i no ens n’havíem adonat. Per fi això a canviat i ja som moltes les persones que ens fixat en la estranya maniobra que hi ha al darrera de tot això. N’estem aprenent molt!
La idea inicial va ser de voltar tot l’estiu, però l’enregistrament del nostre primer CD (aviat us en parlarem) se’ns va menjar el juliol. Així que vam començar els Camíns d’Estiu ja entrats a l’agost. La primera part (explicada en aquest post del dia 20 d’agost) va ser a La Torre de Pujarnol (Banyoles) i més tard a Santa Pau (La Garrotxa). Després vam fer un salt a la Festa Major de Gràcia (Barcelonès) per acompanyar als nostres amics del carrer Puigmartí amb un parell d’espectacles. Ja fa una bona colla d’anys que hi anem i ara no hi havia d’haver pas cap crisi-excusa que trenqués la nostra petita tradició. La Festa Major de Gràcia és un altre exemple de manifestació cultural popular convertida en part temàtic a través d’injeccions de diner subvencionat que, com ara sabem, sovint ve acompanyat de segones intencions.
En acabar la nostra participació a festa gracienca, i després d’aconseguir treure la furgoneta contra-corrent d’una riuada de cossos absents que omplien els carrers, vam continuar la segona part dels Camins a les comarques del Moianès i el Lluçanès. Quin contrast! Vam visitar petites poblacions on hi vam fer estades de passavolant i vam aprofitar per a saludar velles amistats. De tots aquests pobles n’hi va haver tres on vam fer parada més llarga per a representar-hi l’espectacle i jugar una estona amb els blocs de construcció: L’Estany, Alpens i Perafita.
Ens alegra molt la gran col•laboració de les persones que ens han atès als ajuntaments. Gràcies per les cadires, els endolls, els cartells, la difusió i, sobretot, l’assistència a l’acte. També ens ha deixat un regust dolcíssim l’acollida i participació del públic. Les mostres d’afecte que ens han fet arribar i aquells “arreveures” que deixaven ben clar que volen retrobar-nos el proper estiu. Quin munt de persones amb ganes de fer poble i de conviure en harmonia. Lluny d’allò que alguns mitjans de comunicació ens volen fer creure, les persones del carrer volem pau. Malgrat l’allau de notícies negatives que aquests mitjans de desinformació difonen, sabem que només l’Amor farà evolucionar la humanitat. I d’això, no en diuen ni una sola paraula. Ara bé, de pestes i guerres n’anem farcits.
Amb aquest viatge hem volgut propiciar moments de convivència sabent el caràcter de cerimònia que significa assistir a un acte cultural on tot el públic s’hi avoca de ple. Potser de primeres hi hagi adults que s’hi resisteixin, però aquests també acaben relaxant-se i gaudint-ne. No és difícil. Només cal observar els infants i aprendre’n. Fem un espectacle senzill que d’entrada l’adrecem als més petits. Això és el que diem, però el cert és que hi ha quelcom de premeditat al darrera. Es tracta d’una cosa que a nosaltres també ens va agafar de sorpresa: l’espectacle acaba encisant tothom. Creiem que en bona part és deu a la senzillesa. Vivint en una societat que s’ha tecnificat a pas de gegant i ens trobem que hi ha moltes coses que encara hem de pair. Viure un instant desproveït de tota complexitat és un regal alhora que un compromís ja que ens despulla davant dels altres.
Així doncs respectem infinitament aquest resultat inesperat i tractem de gaudir-lo i fer-lo gaudir al màxim convertint cada representació en una petita cerimònia d’agraïment. Primer a l’Univers per convidar-nos a facilitar aquesta bonica experiència a tantes persones i després, la públic. Gràcies a tots i totes per participar d’aquesta estona de comunió; gràcies al públic adult per deixar de fer una estona l’adult i asseure’s amb el cor ben obert al costat dels seus petits, i gràcies als nens i nenes per ensenyar-nos com viure el present i, sobretot, per ser amb nosaltres.