Quan els imprecisos límits de l’absurditat i el surrealisme es troben, una espurna s’encén i vola esperitada bo i provocant un inevitable somriure. Els dos mons, absurd i surrealista, coincideixen fugaçment durant un instant que percebem (estranyament) còmic. Potser sigui per la barreja de singularitat i extravagància. Aquesta mena de coses, en general, agraden perquè donen color a la monotonia quotidiana. I així ha estat com aquest estiu, voltant de poble en poble per gaudir de les festes majors, a cada plaça hem trobat una espurna esperitada… i ens ha fet somriure: algú s’ha begut l’enteniment i sembla que ben poca gent se n’hagi adonat.
Anem fent, doncs, i si el que fem és la nostra, millor.