Avui em veig enmig d’una selva de traüt i fressa. Vogidores dibuixant mil formes als plafons de fusta. Trepans incansables, amb ànsia de convertir-ho tot en coladors. Aspres frecs gens agradables del paper de vidre. I de sobte, un regal: silenci. Agradós respir que només gosa eclipsar el ribot. Un suau pas que ara va… ara torna. Escultor de fràgils encenalls daurats arrencats de les vores més barroeres.
Gràcies ribot! Aquestes mans que t’abriguen et transmeten desig i voluntat. Tanmateix elles -les mans- saben que també són una eina, tal com ho ets tu, o com ho són el martell i el tornavís. Saben que amb la seva activitat participen d’alguna cosa que depassa el limitat horitzó que els és visible. Conèixer què s’està bastint ara no és important. Ara, l’objectiu és subjectar el ribot i passejar-lo amb fermesa i decisió pels caires dels llistons.
I a cada passada, un rinxol somriu en descobrir la llibertar. Gai encenall que gaudeix plenament del moment que li ha estat regalat. I jo somric en observar com la creació sempre demana canvis, com ara l’absència.