Després de descarregar la furgoneta a l’Autèntica Teatre toca aparcar-la. És diumenge al matí d’hora i no costa gens trobar lloc. Sovint la deixo als voltants del mercat de l’Abaceria i m’agrada perquè així de tornada passo per davant de la Pastisseria Montserrat i, és clar, no puc evitar d’entrar-hi. Els seus croissants de mantega són insuperables. M’hi declaro viciat. Ha estat en aquesta mateixa pastisseria que alguna vegada havíem coincidit, Jordi, perquè eres matiner. Ens saludàvem fugaçment i cadascú a la seva, tu amb el pa o potser un tortell i jo amb el croissant.
Avui, per Telegram, m’ha arribat un missatge del meu germà Joan: “en Fàbregas ha mort”. Així de breu. Tant com les nostres salutacions matinals que no tornaran a ser. Ja han passat a la història igual que aquells temps en què les persones ens vèiem les cares bo i passejant pels carrerons de Gràcia o de qualsevol altre lloc.
Jordi, has deixat petja en mi, un record bonic que ve de lluny, de quan escoltava Lo Poder del Cant mentre pedalava calmosament per un camí rural qualsevol de Catalunya. Tinc present la teva música, la teva passió per la cosa tradicional que inevitablement ara traspua en mi cada vegada que poso els dits damunt dels botons rodons del diatònic o bufo el bisell de la flauta travessera. I això t’ho dec a tu. Gràcies Mestre. Descansa en pau.
Pere