Pere López Picanyol

Primera part. Formació Acadèmica o l’aventura d’escalfar cadires.

Jo amb una galledeta d'ametlles acabades de collir (Reserva 2015)Primer va ser tot allò de la EGB. Una porrada d’hores assegut escoltant algú que explica coses que hauré de memoritzar obligatòriament. Em sembla que ara encara funciona així la cosa tot i que ja no es diu EGB. Després vaig cursar uns estudis SVAO (Sense Valor Acadèmic Oficial) de Tècnic Especialista en Equips Electrònics a l’Escola Tècnica de Radio i Televisió UNCET de Barcelona. M’ho vaig passar molt bé, encara que després de cinc anys ja estava una mica embafat de tanta teoria. Així que vaig iniciar-me en el món laboral per posar a prova el que havia aprés, i de pas fer quatre calerons.

Vaig entrar en una empresa que em va acollir amb molta amabilitat i on també m’ho vaig passar molt bé. Altre cop, després de cinc anys, vaig quedar embafat. Aquest vegada no va ser per l’excés de teoria sinó de fer sempre el mateix. Vaig decidir continuar estudiant i em vaig anar a matricular a la universitat. No m’hi van voler perquè el meu títol venia d’una escola SVAO (marginal?). Vaig insistir argumentant que m’havia guanyat un “notable alt”, però no hi va haver manera. Si estava preparat o no, els importava un rave. La qüestió és que no tenia títol oficial i per tant no m’hi podia matricular.

Això em va fer plantejar moltes qüestions sobre el funcionament del sistema educatiu al nostre país. Com podia ser? Durant cinc anys, sis hores diàries, havia estat estudiant matèries afins a la carrera que volia cursar, i no m’hi volien! Literalment em van dir: “és com si no haguessis estudiat mai”. Mai? Si portava quinze anys enclaustrat en escoles!!! Vaig pensar que potser havia de parlar amb el President perquè el centre que em va titular SVAO deia ben clar i català “Escola reconeguda per la Generalitat de Catalunya”. Què és el que reconeixen, els seus impostos? Tant se val, jo endavant.

Me’n vaig anar a fer el BUP, que no vol dir que m’anés a fer el gos, sinó a estudiar batxillerat. Després COU, que era el mateix que el BUP però d’un any en comptes de tres, per arribar finalment a la selectivitat. Tela marinera amb el nom! No s’estan gens amb eufemismes, les coses clares. És deia, i és diu, així perquè trien als alumnes “selectes”. Els que no superen aquesta prova es veu que no son, “selectes”. Quin drama haver estat estudiant durant 15 anys i que et diguin que no ets “selecte”. Almenys podrien titular-te “no-selecte” i així també marxaries amb un títol. Crec que estudiar durant tant de temps i ser “no-selecte” té molt de mèrit. Es veu que jo vaig ser “selecte” i finalment van deixar-me matricular a la “uni”.

I vaig acabar l’Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Quin tou de matèries de dubtosa utilitat que em vaig haver d’empassar! Vaig acabar, no embafat, sinó fart de teoria. A dojo! I de pràctica quatre cosetes molt semblants a jugar amb el Quimicefa o l’Aipetrònic. Em van quedar els colzes ben pelats i les neurones destrossades. Per sort, el temps ho va posar tot al seu lloc: se’m va regenerar la pell dels colzes i vaig oblidar gran part del que havia memoritzat per poder superar els exàmens.

De bon rollo: tot plegat una experiència interessant. Una mica llarga (20 anys) però certament interessant. Gràcies, doncs, a totes les persones que me l’heu facilitada. Inclosos aquells i aquelles mestres que em vau faltar al respecte amb les vostres esbroncades, càstigs i humiliacions públiques. Sempre heu estat un gran model a defugir. Desitjo i confio que hagueu sortit del vostre pou de confusió. Gràcies a tots els companys i companyes que em vau fer costat en aquest sinuós trajecte.

Segona part. La formació de la vida o quant les persones decideixen els coneixements lliurement.

Presentem-Pere-Piano
{ Dibuix: Tanit Gascó }

Després d’una bona colla d’anys dedicant-me a l’enginyeria, per inquietuds personals i carregat de reflexions metafísiques, inicio un viratge professional cap el món de les arts escèniques. Això va ser més o menys l’any 1998. Sento la necessitat de formar-me i aquesta vegada fujo conscientment de les propostes “oficialment encotillades”, els continguts de les quals estan en mans del “gabinet” que administra el coneixement. Em planifico, doncs, una formació a mida i assisteixo a cursos segons les necessitats de cada moment. Tanmateix, amb un esforç de confiança personal, també practico la formació autodidacta amb un profit més que espectacular.

Entre d’altres coses, m’he interessat per expressió corporal i veu: durant uns anys em vaig fer addicte a l’Escola d’Expressió Carme Aymerich. Interpretació, improvisació i clown: inoblidables els moments viscuts al Centre de Formació Escènica El Timbal amb el Jordi Purtí, el monogràfic a Manresa amb en Marcel Gros o el d’Alain Vigneau a Barcelona. Manipulació de titelles: moltíssima formació autodidacta, i també molt d’anar a veure espectacles i parlar amb els artistes. També alguns cursos m’han estat força profitosos. Especialment els de la Mònica Pes (Titerearte) i els del Paco Paricio (Titiriteros de Binéfar). Música: m’ha ajudat la Montserrat Soler amb la flauta travessera i l’Anton Marimon amb el piano. L’escola Esclat de Manresa amb les solfes i el piano i els tallers del CAT amb l’acordió diatònic. Més recentment l’Escola Folk del Pirineu em va donar l’oportunitat d’un parell d’experiències musicals: improvisació modal amb Jordi Riera i l’enregistrament d’un disc al llarg d’un curs d’estiu. També hi ha hagut, i continuen havent-hi, moltes persones generoses amb ganes de compartir coneixement que m’han dedicat temps desinteressadament. A totes elles, moltíssimes gràcies. So professional: aprofitant la meva especialitat en equips electrònics, m’ha estat més que fàcil. Il·luminació teatral: gràcies Jaume Aiza pels teus consells durant el curs que vas oferir al Guash Teatre. Informàtica musical: totalment autodidacta.

I el més important:

confiar en un mateix i no deixar-se enfonsar pels comentaris reflexos d’una societat severament programada.

Defugir de les decisions preses a contracor simplement per a satisfer els altres en detriment dels propis desitjos i sentiments. Us heu adonat de la quantitat de frases que les persones repetim sense haver-hi pensat gens. És com un grapat d’axiomes que tenim entesos com a veritats i que condicionen totalment la nostra manera de pensar i d’actuar. Perquè tapem la boca dels nadons amb un xumet? Què estem transmetent a l’infant que plora per dir-nos alguna cosa i en comptes d’atendre’l li entaforem un tap a la boca?

Alguns exemples d’afirmacions que sovint m’han adreçat, i les meves respostes:

“Si no ho has fet mai! No te’n sortiràs pas”. Evidentment. Mai he fet res abans de fer-ho. I perquè no confies en mi? És que potser no confies et tu mateix? Sempre me’n surto de tot el que faig. Fins i tot quan el final no ha estat el que esperava!

“Abans de fer-ho has d’estudiar”. Perquè he d’estudiar “abans”? Qui ha decidit que primer ha d’anar l’estudi i després la pràctica. No poden anar de bracet? Que potser els infants esperen rebre una classe teòrica de com articular els sons abans de començar a parlar? Perquè m’han de dictar com he de fer les coses “abans”? O és que potser hi ha algun interès a dir-me “què no he de fer”? Que tal si deixo que l’estudi hi sigui sempre? Iniciar qualsevol nou camí és en sí mateix un gran aprenentatge: investigar, provar, llegir, pensar, errar-la, reflexionar, demanar, tornar a provar… Potser d’aquesta manera donem un grau de llibertat a nous descobriments.

“Si tu ets enginyer. Quin disbarat posar-te a fer teatre, ara!”. Doncs sí, és una de les poques veritats que m’han dit. Soc enginyer, no pas per haver estudiat enginyeria, sinó perquè tots i totes en som de mena: totes les persones tenim enginy i totes les persones som capaces de crear el que desitgem. En aquest sentit, absolutament tots els humans som Artistes. No cal que esperem que ens atorguin cap títol. Ho som perquè sí. Quina gran notícia, oi? Celebrem-ho!