El teatre de la Vida

L'Aranya i la Cucanya de Titelles Pamipipa

Amb l’experiència teatral es pot arribar a assolir un bon refinament tècnic d’expressió. Tanmateix, l’experiència pot aportar una altra cosa que em sembla més interessant: descobrir que quan millor comuniques és quan et mostres autèntic. Em refereixo a mostrar aquella persona amb qui ens reconeixem i que mai no canvia per més fulls de calendari que arrenquem. Si ens atrevim a treure’ns la màscara, ens trobem que no cal que ens esforcem a fer cap exhibició virtuosa perquè la sinceritat ja porta de forma inevitable a la perfecció.

He viscut molts moments a les nostres representacions en què hi ha hagut una comunicació i sincronia absolutes, no únicament bidireccional, entre públic i artista, sinó global, tothom amb tothom. Uns instants que m’han fet posar la pell de gallina per l’intercanvi energètic que es donava dins la sala. I és interessant adonar-te que en aquell moment, des d’un punt de vista tècnico-teatral, a l’escenari no havia passat necessàriament res de remarcable sinó que hi havia hagut un flash de sinceritat. I aquest és el secret que fa especials uns espectacles tan senzills com els que us presentem amb Pamipipa.

Us parlo d’un dels aspectes que més ens crida l’atenció i valorem en les nostres representacions. Són com petites cerimònies, breus moments de calma que us poden fer entendre com els vostres fills viuen l’espectacle simplement perquè hi ha harmonia. Potser aquesta sigui l’explicació perquè als adults ens emociona tant un espectacle que pretenia ser per als més petits. Qui sap si ho vivim com a una oportunitat secreta de tornar a ser nen o nena per un instant. La infantesa no té mai una final definit però malauradament ens van fer creure que sí. Va arribar un dia en què ja no podíem fer segons què perquè ja no tocava, ja érem grans. I perquè no ha de tocar si encara ens cal per a madurar com a persones?